El Concili Provincial Tarraconense de 1995 compleix vint-i-cinc anys. El Concili Provincial Tarraconense de 1995, va ser un fruit de l’Esperit Sant i una joiosa experiència de comunió eclesial. Els més de dos-cents membres que estaven reunits en assemblea conciliar van celebrar junts els sants misteris, van pregar el Senyor, van obrir els seus cors a la Paraula de Déu i a les veus dels germans, van reflexionar i discutir fraternalment amb el desig d’interpretar la veu de l’Esperit que demanava a les nostres Esglésies fer una adequada recepció dels ensenyaments del Concili ecumènic Vaticà II.
El treball del Concili Provincial va ser una recerca de signes de resposta a la pregunta feta a l’Esperit. Una pregunta ben vàlida i actual en el nostre avui eclesial: «Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense?» Les nostres Esglésies havien viscut amb gran intensitat el Concili Vaticà II i maldaven amb esperança per aplicar-ne les orientacions. En la comunicació de la Secretaria General del Concili, en motiu de la sessió de clausura tinguda a Tarragona el 4 de juny de 1995, es deia que el Concili Provincial Tarraconense es podia considerar l’expressió d’una «resposta» de l’Esperit, com si ell digués a les nostres Esglésies: «Sigueu el que sou, en bé del poble en el qual viviu! Feu sobretot allò que el Senyor ha encarregat de fer als seus apòstols, fins que Ell torni! Feu-ho amb fidelitat i intensitat renovades, però també amb la imaginació creativa que us ve del meu impuls i que fa noves totes les coses, atents a les noves necessitats i condicions!»
D’aquí que el Concili Provincial Tarraconense es desenvolupés en base a quatre documents o temes que prèviament foren objecte de reflexió a les diverses diòcesis: L’anunci de l’Evangeli a la nostra societat, La Paraula de Déu i els sagraments, La sol·licitud pels més pobres i marginats, La comunió eclesial i la coordinació interdiocesana de les nostres Esglésies.
El punt de sageta del Concili va ser el de l’evangelització, és a dir, el marc des d’on cal situar tota la resta. El servei als més pobres i necessitats esdevenia la concreció del manament central de Jesús: «Estimeu-vos com jo us he estimat». A la vegada, és el gran signe de la Bona Notícia i la realització del Regne de Déu. Això feia que la concreció d’aquest tema esdevingués de la màxima importància.
Al Concili Provincial no li van faltar hores ni dies difícils. Cal recordar que l’Església és una institució oberta. Això vol dir que l’Església no és una bassa d’oli, malgrat que mai s’ha d’oblidar el «mestre interior» de l’Esperit que a tots ens condueix i ens mena espiritualment. L’Església la fem els homes i dones d’avui, que ens movem entre els conceptes de fidelitat i corresponsabilitat, sempre difícils de conjugar, com quan aprens una llengua i acares les lliçons dels verbs, sobretot la pàgina dels irregulars.
La font principal del Concili Provincial Tarraconense de 1995 va ser la Paraula de Déu, però sempre tenint present el món que la necessitava. Amb una identitat que prenia forma en el servei: «Sóc enmig de vosaltres com el qui serveix», diu Jesús (Lc 22,27). Cada proposta, orientada a les comunitats eclesials, a la societat o als necessitats, de la manera més inversemblant, esdevenia, i esdevé encara en el nostre avui eclesial, una paràbola del Regne de Déu. El que cal és que els cristians d’avui sapiguem traduir-les en fets reals.
Aquest és l’objectiu pel qual els Bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han decidit de reeditar els documents i resolucions del Concili Provincial de 1995. A més, a l’inici de cada un dels quatre temes, s’ha demanat una introducció que situï les resolucions corresponents. Una presentació de la temàtica, ens indica el balanç del treball realitzat al llarg d’aquests vint-i-cinc anys, amb les orientacions pastorals preses, les mancances existents i l’assenyalament d’aquells elements de futur com a reptes nous.
A la llum del Concili Provincial de 1995, avui se’ns ofereix l’ocasió de fer no una nova Església, però sí renovar a fons la que ja tenim i formem, i ens ha estat confiada. Una Església acollidora, que aporta sentit i esperança, que mostra a través del nostre testimoniatge fins on arriba l’amor de Déu.
