Vet aquí divuit impertinències en forma d’episodis bíblics i hagiogràfics, faules iròniques, relats de malsons, mites esguerrats, cròniques negres tragicòmiques, contalles populars, epopeies fallides, apòlegs fúnebres i fabliaux eròtics que delaten un univers humà a mig camí entre allò que és inquietant i allò que és absurd, sempre sota un paraigua bufonesc. S’hi retrata la gesticulació del desencant mitjançant una col·lecció de ficcions, un Àlbum del naufragi de l’espècie humana. A les tradicions occidentals i obsessions personals que l’autor ha triat, aquest hi introdueix vectors desidealitzants o «realistes», biaixos inesperats, metàfores de decepció que enganyen l’horitzó d’expectatives del lector. L’autor hi aborda situacions que aparenten un alè heroic o un prestigi mític, literari o tradicional, personatges que pretenen haver assolit algun dels somnis humans emblemàtics (la invisibilitat, el viatge en el temps, la resurrecció, la immortalitat, la persistència de la memòria...) o peripècies que evidencien la cara oculta de la rellevància que els ha atribuït la tradició occidental (el suïcida permanent, el malalt secular, el sant deslleial...). Finalment, tot plegat desemboca en la més perfecta banalitat o en una situació grotesca, de vegades torbadora.
Pep Valsalobre
Nascut a la riba del Ter, al barri de Pedret de Girona al 1956, de pares migrants espanyols, és farmacèutic. La descoberta (tardana però entusiasta) de la literatura i la presa de consciència sobre la llengua catalana el van dur a estudiar Filologia Catalana. Des del 1993 n’exerceix de professor a la UdG. Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre l’objecte de les seves recerques d’història de la literatura catalana del període modern en tots els seus gèneres i territoris. És, doncs, també filòleg i historiador de la literatura, però no pas escriptor; a tot estirar és un alquimista que no fa sinó reescriure el que ja s’ha escrit, però des d’una altra perspectiva, és a dir, en fa la transmutació: engega ficcions no pas des del mirall distorsionador de la literatura idealitzant (èpica, mite, hagiografia, elegia, religió...) sinó des del que evidencia la banalitat humana.
