Hi esmercem tota la vida, a domesticar el galop desbocat dels dies. O a recosir la cuirassa que ens hauria de salvar d'esgarrinxar-nos la pell a cada esterrossada. Però les veritats són fetes de grava i de bardissa. D'un acer fred i esmolat. I tots estem en perill, dins les mans que empunyen l'esdevenir: desconeixem si sabran discriminar entre la força d'una carícia i l'embat d'una bufetada.
Damunt les runes d'un món que, als anys vuitanta del segle xx, el progrés ensalvatgit dictaminà que havia de desaparèixer, Galop de sang hi reconstrueix un entramat de veus que salten a peu coix entre les pèrdues i els records que les apedacen. Que entomen els vendavals de l'heroïna, el poder, la hipocresia. O que s'entossudeixen a tastar els esquers de l'amor i el desig sense pensar si
s'empassaran un glop de fel o s'enduran als llavis un mos de síndria.
Joan Duran, poeta i narrador, ens presenta una novel·la que, segons el jurat del premi Andròmina, destaca per «la plasticitat de la llengua, la minuciosa descripció de la crueltat humana amb una sensibilitat extrema, i pel domini subtil de l'oralitat amb violència expressiva».