A penes un rastre, una marca, un senyal d'una dona en el temps, és el que condensa el diari líric de Mònica Miró. Una orientació en el trànsit de la vida, d'on prové l'alenada proverbial i on es formen els propòsits inscrits. És el mapa d'una constitució moral i de les adversitats que la somouen o modifiquen: el temps del temps, el temps de la dona i el temps que ja no ho és, allà on el vestigi esdevé transcendent. El transcurs dels dies obre ferides, ens vincla, ens exilia. Només la paraula salvaguarda, atenua el dolor i ens sobreviu.