Els temps últims és un recull de poemes on es plantegen preguntes sobre les formes d’explicar el final; sobre la representació i l’autorepresentació, sobre els mites i les estratègies narratives que donen sentit a la caducitat de la pròpia existència. Prenen especial importància la memòria, l’oralitat o el gest, que miren de fer front a la dificultat o a la impossibilitat de concebre una linealitat en la història. Davant d’una idea de progrés que ha fet fallida, roman la ironia, la meravella que es gesta en l’error de càlcul o el desig atàvic de romandre, malgrat tot.
