D’entrada, A l’enforcall enlluerna per la forma: conté, repartides en tres parts, vint-i-set dècimes
en decasíl·labs, amb un joc de rimes estricte i una textura fònica insòlita, i es tanca, com
si res, amb una sextina. També es veu a primer cop d’ull que els poemes fan explícita la seva
vocació d’inserir-se en la tradició diguem-ne sàvia, amb ressons explícits de clàssics antics i
moderns. Però la gràcia és anar descobrint com es trenen al cor de cada poema la passió de
la vida viscuda i la fe en els versos que l’embolcallen.
