Bugada és un poemari que ens parla d’amor i desamor, on el jo poètic reflexiona en primera i segona persona. L’amor, com moltes altres coses, es desgasta en l’ús diari, en cada bugada que fa per passar pàgina i per continuar escrivint sobre un full en blanc. Massa sovint, naufraga i l’onatge el sacseja mentre cerca en el record una fusta on aferrar-se. A Bugada, l’amor i el desamor formen una sinuosa espiral on l’oblit és la carta comodí del joc. Els darrers versos de cada poema, agrupats en un de sol, apareixen contínuament simulant els records i, al mateix temps, és la memòria qui porta aquest jo poètic a naufragar dins les aigües de la culpabilitat. No sap què causa el trencament, però s’adona de la seva culpa, l’accepta i la reconeix i la transforma en oblit, salvavides on s’aferra per tornar a reconduir la relació i lligar-la amb un nus més fort.
I és així, com en aquests versos, en silenci, amb ulls clucs i a les palpentes, els amants s’ajacen sobre un llit de còdols i accepten el futur amb una mirada més ferma i més càlida.