Montserrat Garcia Ribas
(Castellbell i el Vilar, el Bages, 1964)
Escriu poesia des de finals dels anys noranta. Ha publicat els poemaris: Com l’últim joc de mai (Palma, Moll, 2010, XXV Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí) i Luz fue (Girona, Curbet Edicions, 2014, Premi Vila de Martorell de Poesia en castellà 2013). Col·labora en la revista digital de cultura Núvol amb articles de crítica literària, sobretot de poesia. Té estudis de teoria de la literatura i literatura comparada, psicologia i magisteri. Viu a Manresa.
Les harmonies fràgils és un sol poema fragmentat entre silencis blancs, imprescindibles en la creació d’aquest petit món ple d’incertesa i fragilitat, fet d’imatges i de versos trencats que passen davant dels ulls com els fotogrames d’una pel·lícula en blanc i negre. Hi ha la temptativa d’expressar una doble mirada, interior i exterior alhora, que participa de l’escena i al mateix temps la contempla des de fora, com en un joc de miralls. L’ús del fragment i aquesta mirada sovint implacable emmarquen i condueixen la veu poètica, nua i descarnada, accentuant la sensació d’estranyesa i fragilitat. Després de l’essencialisme extrem del primer llibre, Com l’últim joc de mai, Montserrat Garcia Ribas fa un pas més enllà obrint la mirada i ens ofrena un cant a l’amor amb poemes que sacsegen amb els seus finals abruptes.