En aquest llarg poema Handke ens convida a viure el temps d'una manera profunda, en una mena de comunió plena de sentit que anomena «durada», un temps de la consciència que només pot ser captat fragmentàriament i que és de difícil, o impossible, definició però que constitueix una de les experiències més plenes de la persona. A través del llenguatge poètic, mitjançant una sèrie d'imatges, de records i de la intuïció i l'emoció més que no pas de la raó, Handke ens endinsa en aquesta «durada», que no té res a veure amb un èxtasi fora del temps ni amb el temps que mesuren els rellotges, que està lligada a l'experiència de l'ésser i a la consciència i construcció d'aquesta mateixa «durada» en el llenguatge.