Nicole Brossard (Montreal, Quebec, 1934) fa que el cos esdevingui text en aquesta obra. Els 116 poemes tracen i tornen a traçar el moviment en espiral del llenguatge: el seu erotisme, el seu desig, els seus excessos. En el llibre, text i matèria són la mateixa cosa: capes de paraules i de frases curtes superposades, petits poemes el·líptics, que són com les fiblades de l’agulló d’una abella invisible contra la pell dura d’una moral massa tradicional. Els poemes no tenen a penes puntuació, de manera que el lector ha de reconstruir-ne el sentit. Un cop duta a terme aquesta operació, la música ressona, acompanyant el dur discurs amb què Brossard instal·la un nou ordre moral.