Dir públicament, per televisió, que va estar a punt de suïcidar-se provoca una reacció entre amics i coneguts que sorprèn la Carme. Li diuen valenta. Ella creu que no ho és, tan sols té la necessitat de parlar amb normalitat de la malaltia que va patir durant un període de la seva vida i que ja està completament superada. També descobreix, gràcies a confidències en l’intimidat, que hi ha un munt de coneguts que pateixen en silenci
la negror que enfosqueix la seva existència. Ningú en parla obertament i ella inicia un procés de reflexió sobre la seva relació amb la depressió, els motius dels pensaments de suïcidi i el trànsit vers la superació de la malaltia.
Aquestes memòries, i l’anàlisi de diverses obres de divulgació científica de psicologia, analitzant la influència que han tingut en la seva evolució, es materialitzen en aquest text difícil de classificar, entre la literatura del jo, les memòries, i l’assaig.
L’autora és conscient que cada persona és un cas i no es pot generalitzar, només vol posar en relleu la urgència de parlar de les malalties mentals sense por ni vergonya.