Com és possible passar de la civilització directament a la barbàrie? Alguns dels protagonistes dels episodis més cruels que Estat Islàmic grava i difon a la xarxa són europeus. Com aquell britànic, graduat en ciències informàtiques a la Universitat de Westminster, conegut a Síria com el gihadista John, el botxí que va esferir l'opinió pública mundial apareixent en diversos vídeos de decapitacions d'ostatges mentre recitava missatges apocalíptics, expressant-se amb el típic accent de l'est de Londres. O com l'estudiant d'enginyeria que, dues hores abans d'assassinar 88 persones al passeig dels Anglesos de Niça, s'havia fet una selfie que va penjar en una xarxa social. O els terroristes que l'hivern passat van assassinar dotzenes de persones a la sala Bataclan, a París, o els que, pocs mesos abans, havien irromput en el setmanari Charlie Hedbo, o molts dels que es desplacen a combatre a Síria. Ciutadans europeus, immigrants de segona o tercera generacions, nascuts aquí. Educats aquí. Joves aparentment integrats que han participat en totes les etapes del nostre sistema educatiu i s'han empassat centenars d'hores de programes infantils i juvenils de les nostres televisions.
Increïble. De les nostres escoles i universitats, teletransportats a la monstruositat més inimaginable, a les files d'un exèrcit conegut, principalment, pels seus vídeos de degollaments, d'ostatges assassinats a sang freda, de milers d'infants i dones convertits en esclaus, de pobles sencers esborrats del mapa, de presoners cremats vius com a espectacle a la plaça pública. Què està passant? Per mirar d'apropar-se al problema, l'autor pren com a hipòtesi la idea següent: potser el fenomen no és tant una radicalització de l'islam com una islamització del radicalisme.