Una relació estable, una parella a qui estima fa deu anys, una professió que li complau i li recompensa, una vida sense ensurts... Però, "un dia la Louise va començar a intuir que les coses li anaven massa bé." No pensava necessàriament en l'avinentesa d'una desgràcia, ni tampoc tenia por del futur; es tractava més aviat de saber o no saber què era i on era la felicitat. "Si pensar en aquests moments ja es planteja com un problema irresoluble -opina el crític Marc Soler- ¿com és possible arribar a escriure'n alguna cosa intel·ligible? Aquí és on apunta Coca" i cap a on es dirigeixen escrits com Louise: un conte sobre la felicitat, un relat profund i intens, publicat per primera vegada el 1993 i que va obtenir el premi Nacional de la Crítica.L'extensa creació narrativa de Jordi Coca (Barcelona, 1947) es va iniciar el 1971 amb Un d'aquells estius (Els Lluïsos) i des de llavors ha estat reconeguda amb nombroses distincions, com el premi Documenta per Mar de Lluna (1988), el Josep Pla per La japonesa (1992), el Ciutat de Palma per Dies meravellosos (1996), el Ramon Muntaner de Literatura Juvenil per La faula dels ocells grecs (1997) o el Premi Sant Jordi de novel·la per Sota la pols (2000).Però la seva carrera literària ha cultivat també la poesia l'assaig literari i la traducció d'autors com Maeterlinck o el poeta japonès Matsuo Bashô. Edicions 62 ha publicat les seves novel·les més recents: Lena (2002) i Cara d'àngel (2004, Premi Joanot Martorell)."És realment difícil parlar d'un mateix sense la màscara de la ficció. I, en realitat, aquesta seria la clau: escric per dir-me en relació al món, al món entès tal com deia Wittgenstein, com tot allò que s'esdevé. Però hi ha una mena de pudor a dir-me directament... Busco, doncs, la literatura no pas com un substitut, sinó per encarnar més intensament la veritat."Jordi Coca
