Estructurat en cinc volums, El flâneur a la finestra enfoca de manera selectiva i crítica el passat del nostre actual veure, pensar i entendre. Un assaig genealògic, sense cap pretensió d’exhaustivitat, que té per objectiu saber quines idees han donat pas a quines altres noves idees, i que acaba constatant (ara en desvelem el resultat...) que els humans, globalment considerats, som poc perspicaços i manifestament manipulables i obedients, i que no estem fets per pensar, llevat d’alguns rars exemplars d’episòdica aparició.
Aquest segon volum ens trasllada a Grècia. Sòcrates no va deixar cap escrit. Plató va passar vuit anys prenent apunts del que deia Sòcrates i, els cinquanta anys següents, passant els apunts en net i inventant versions ideals de la realitat. D’Aristòtil no es conserva res —o quasi, potser— del molt que diuen que va dictar o escriure i sí, en canvi, molts apunts presos pels seus alumnes sobre el que diuen que va dir; apunts perduts i després trobats, destruïts i després reconstruïts, corregits, comentats, traduïts i tornats a traduir i finalment editats en llengües diferents. Així és com d’un mestre oral, d’un alumne aplicat i d’un suposat pensador, del qual gairebé tot són versions de versions, la cultura occidental ha trobat els fonaments per aixecat el seu vast edifici.
Tot seguit, una colla de cínics, hedonistes, escèptics, epicuris i estoics fundaren escoles i ens deixaren espurnes disperses de com comportar-se en un món altrament sense sentit. Més tard, la romanitat, llarga i pesant, fonamentà els sòlids murs que, encara avui, aïllen Occident d’altres civilitzacions.
