La ment captiva és, entre moltes altres coses, un advertiment contra els «alquimistes de la Història», els partidaris d’imposar a la humanitat el llit de Procust de la necessitat històrica. Per entendre’n la vigència, cal no llegir-lo pas com un resultat contingent de circumstàncies ja superades temps enrere, sinó com una al•legoria de gran profunditat literària. Conscientment o accidental, Milosz hi reivindica la complexitat de les coses humanes, la dignitat del dubte reticent, el pathos hipersensible i compassiu del poeta, la desconfiança enfront de la coherència a ultrança, descarnada. Exactament els trets oposats a tota mena de pensament dogmàtic.