En aquesta obra es planteja un recorregut per l?arquitectura europea de l?era de la revolució industrial a través del que fou l?element clau del debat arquitectònic de l?època: l?estil. A partir de la preocupació dels arquitectes vuitcentistes de trobar ?un estil propi del segle? es va desgranant l?origen i l?evolució dels diferents estils arquitectònics des de l?època de la il?lustració fins a l?Anglaterra victoriana, passant per la França napoleònica, els regnes de Prússia i Baviera, i la Viena imperial, descobrint, d?aquesta manera, com l?estil no fou una preocupació únicament formal, una moda banal, sinó que darrere de la tria d?unes formes gòtiques o renaixentistes, gregues o barroques, s?amagava la concepció social, política i històrica del comitent, ja fos un particular, ja fos el govern d?una nació. Paral?lelament a la qüestió de l?estil s?aborda el tema no menys important de la renovació tipològica, imposada pels canvis socials i tecnològics, que va exigir un esforç important per part dels arquitectes de l?època que van haver d?inventar nous tipus d?edificis, adaptats a les noves necessitats i aprofitant les noves possibilitats que la revolució industrial oferia, tasca que ha quedat amagada sota l?epidermis decorativista de les construccions, i que sovint la historiografia moderna de l?arquitectura no ha volgut reconèixer. En resum, a través d?aquestes línies es posa en relleu la necessitat de valorar i d?entendre l?arquitectura de l?historicisme i l?eclecticisme més enllà del tòpic i del prejudici i es convida el lector a mirar-la amb nous ulls i a entendre-la com el fruit d?una època de canvis i revolucions a partir dels quals es va anar configurant la nostra societat contemporània
